SL®-C 114 AL CASTELL DE BURRIAC DES D’ARGENTONA

Sortim de la plaça de l’església parroquial de Sant Julià, un edifici en estil gòtic tardà de la primera meitat del s. XVI que el 1897 fou restaurada pel conegut arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

Des d’aquí prenem el carrer Lladó de Dalt i trenquem a l’esquerra pel de Josep Soler, on hi ha la Font del Lladó i des d’on podem contemplar ja la imatge del castell de Burriac dalt del cim del mateix nom. Arribats a una placeta, seguim pel carrer Baró de Viver, on s’aixequen alguns edificis destacats que a la darreria del s. XIX alguns barcelonins benestants feren construir-s’hi com a residència d’estiueig.

A la plaça del Pi podem contemplar un pi pinyer declarat arbre monumental. Des d’aquí agafem el passeig Gallifa Bellot i seguidament el de Burriac. Seguim per aquesta via sense agafar el camí que mor a la pedrera de la Feu i continuem caminant pel carrer d’una urbanització.Després de passar per un petit alzinar, el camí travessa un torrent sec i comencem a trobar diverses fonts: la font del Camí i la font de les Sureres. Més endavan un corriol a mà dreta ens porta a la font de l’Esquirol i la de l’Esquirolet. Quan arribem a una bifurcació el camí de la dreta ens porta a la font Picant i a mà dreta ala font del Ferro, mentre que el nostre, el que s’enfila a la nostra esquerra, ens durà al turó de Burriac.

A partir d’aquí el camí permet descobrir també, a mà dreta, el vessant de solell del turó dels Cirers o la Feu, molt afectat al llarg dels segles per l’extracció de llenya i carbó. Aquesta zona per on caminem, de sòl granític, es veu molt afectada per l’erosió, com demostren els grans xaragalls que la solquen.

La pujada té lloc entre brolles de brucs i romaní i entre boscos mixtos de pi – bàsicament pinyer, però també bord o blanc- i alzina, amb algun roure i cirere d’arboç. També hi trobem el llentiscle, el marfull, el lligabosc, l’aritjol, la farigola… Després d’una forta pujada amb ziga-zagues, arribem al coll de Codera, des d’on s’obté una bona vista del poble de Cabrera i del litoral.

Reprenem la caminada per el mateix camí i passem per un indret ombrívol d’alzines i roures. Just després, a mà esquerra, surt un camí que s’enfila cap al castell. Aquesta pista presenta un pendent realment dur. Qui ho desitgi, pot anar a pujar per algun dels corriols, més agosarats però ben bonics, que comencen pocs metres més endavant, en un fals coll on hi ha el monòlit de Burriac. Aquest monument commemora el 500 aniversari de l’alliberament del jou feudal dels pobles de la Baronia del Maresme.

El corriol més habitual surt per la dreta del replà, mirant cap a mar. Arribats a les runes del castell, anem rodejant-les cap a la dreta fins a trobar la porta d’accés a aquest recinte fortificat que és a la vegada una magnífica atalaia oberta als quatre vents. De retorn al monòlit, seguim uns 50 m més fins arribar al segon revolt, on prenem, a mà dreta, un torrent que fa de corriol.

De seguida trobem un nou camí davant nostre, que seguim a mà esquerra, cap amunt. El camí es torna pedregós i passa a la vessant obaga. Hi ha algun punt on, des d’unes roques, obtenim una magnífica vista de la vall d’Argentona. Seguim el camí per aquest indret on antigament treballaven els carboners i, finalment, arribem fins a dalt la Feu, punt i final del nostre itinerari.