Jordi Pons Sanjinés
Jordi Pons Sanjinés (Centre Excursionista de Catalunya) pertany a la generació de muntanyencs que a les dècades dels seixanta i setanta van impulsar l’alpinisme en l’àmbit estatal. La publicació recent de les seves memòries, Alpinisme sense ficció, i la reedició del llibre Annapurna Est, un vuit mil verge és el millor pretext per recordar la trajectòria d’aquest alpinista total que, amb una vitalitat envejable, ha pogut escalar els 900 metres de la paret nord de Vinhamala a l’edat de 83 anys.
Alpinista, esquiador, cineasta de muntanya… Jordi Pons és membre d’un privilegiat cercle d’alpinistes que, tot i iniciar-se en els esports de muntanya en una època tan grisa com la postguerra, van protagonitzar algunes de les primeres ascensions de gran dificultat en l’alpinisme estatal i van liderar les primeres expedicions fora d’Europa. En Jordi també és el millor testimoni de l’evolució que han viscut els esports de muntanya. Ell, que com explica en l’entrevista es va iniciar en l’escalada amb cordes de cànem i espardenyes, avui contempla amb certa perplexitat la velocitat amb què s’encaren ascensions com les clàssiques parets nord dels Alps, que cinquanta anys enrere les va realitzar amb més d’un bivac.
Josep Manuel Anglada
Josep Manuel Anglada Nieto (Centre Excursionista de Catalunya), director tècnic de l’Expedición Española a los Andes (1961) i cap de les expedicions Barcelona (1963) al Perú i al Garet el Dejenoun, a l’Ahaggar, (1967). Ha fet més d’un centenar de primeres ascensions, de les quals les més importants foren a la paret de Sant Jeroni, a la Cadireta i al Frare (Montserrat), i més de vint ascensions als Andes (Huascarán 6 767 m, Silula Grande 6 385 m). A les Dolomites escalà la Cima Canoli, Cima Grande di Lavaredo i Torres Venezia, i, als Alps, les cares nord de l’Eiger, de l’Esperó Walker i, també, les Grandes Jorasses. El 1974 realitzà l’ascenció de la paret E de l’Annapurna i el 1982 participà en la primera expediciò catalana a l’Everest. Li van concedí la medalla d’or de la ciutat de Barcelona al mèrit esportiu.
Ensenya d’Or per ser una referència en l’alpinisme català, per haver obert les expectatives quan ningú ho havia fet abans, per convertir-se en dos noms propis amb lletres grans per dos nom amb majúscules.
