Sílvia Vidal

Un pas més és el nom amb què Sílvia Vidal va batejar l’obertura en solitari que va realitzar a Alaska l’estiu passat. Es tracta d’un pas més en la trajectòria i la determinació inigualables d’una de les escaladores de gran paret més destacades del món. Però la Sílvia defuig els rànquings i els elitismes. Només li interessa avançar en l’estil que li és natural, en l’ambient on es troba bé.

Text: Xavier Maduell /  Fotografies: Col·lecció Sílvia Vidal

Menuda, prima, fràgil en aparença; ulls blaus, mirada directa, inquieta, entusiasta. La Sílvia és reservada en l’esfera personal, però s’esplaia quan parla de les seves aventures. Aquesta barcelonina de 47 anys porta dues dècades obrint vies d’escalada artificial extrema en regions remotes d’arreu del planeta. El periple va començar l’any 1992, en què la Sílvia, estudiant d’Educació Física, va participar en un Raiverd i va tenir un primer contacte amb l’escalada. Fins dos anys més tard no va començar a escalar amb regularitat, però és que al cap de dos anys més (el 1996) ja deixa la feina per dedicar-se exclusivament al món vertical. Ho explica ella mateixa a Joan Jover en una entrevista publicada l’any 2001 a Vèrtex (número 181).

Els seus inicis van ser fulgurants. Som a l’any 1995 i a Montserrat corre la veu que una noia amb només dos anys d’experiència ha escalat el mític Mirall impenetrable (A5). L’escaladora en qüestió és Sílvia Vidal que, encordada amb Pep Masip, ha realitzat una de les primeres repeticions de la via més temuda de la paret de l’Aeri i de tot Montserrat. La jove escaladora es gradua també a les Dolomites amb ascensions d’envergadura a la Cima Ovest i a Civetta. Arriben les seves primeres obertures a casa nostra, en concret a Mont-rebei i a Terradets; i no estem parlant d’itineraris per a escaladors novells, sinó de rutes d’artificial molt tècnic inaugurades amb Pep Masip a les parets d’Aragó, Catalunya i roca Regina. El mateix any 1995, la Sílvia prova l’escalada en solitari. Se’n surt tan bé que salta l’Atlàntic i s’atreveix amb Zodiac (600 m, A3), a la gran tàpia del Capitán. De nou a la Península, els Picos de Europa presenciaran el 1996 una altra activitat solitària per treure’s el barret: Sílvia Vidal escala la cara oest del Picu Urriellu per la ruta Principado de Asturias (A4), una ascensió que li valdrà el Piolet de Oro de la FEDME. Però no en té prou, ja que amb Masip obre a la mateixa paret la dura via Tramuntana (A4+, 7a+), que els exigeix onze bivacs l’hivern de 1998. L’escaladora catalana respon cada any a la crida de Yosemite. El 1997, un altre cop amb Masip, hi aconsegueix dues grans realitzacions: la tercera ascensió de Reticent wall (A5) al Capitán i l’obertura de Sargantana (560 m, A4) al Porcelain Wall.

L’any 1999 té lloc al Karakoram una de les escalades més brillants de la història del bigwall català: l’obertura de Sol solet (1.650 m; A5, 6c+, 60º) a l’Amin Brakk (5.850 m). Els seus protagonistes, Sílvia Vidal, Pep Masip i Miquel Puigdomènech, van estar 32 dies penjats a la paret. L’activitat va ser nominada per al Piolet d’Or francès. Havia començat l’etapa de la Sílvia assolint primeres ascensions en enormes vessants rocosos de les serralades més dispars: Himàlaia, Karakoram, Mali, Baffin, Cordillera Blanca, Patagònia i Alaska. Aquestes escalades, efectuades sovint en solitari, són les que han donat més notorietat a l’activitat de Sílvia Vidal i l’han convertida en una referència mundial en l’escalada de grans parets.

Què va ser allò més difícil de la teva obertura de l’estiu passat a Alaska?

L’escalada pel que fa a la dificultat tècnica i l’aproximació-retorn quant a la vivència.

Vas parlar amb dos ossos…

Sí. Vaig parlar amb ells per demanar-los permís per entrar al seu territori, per demanar que no em fessin mal i per explicar-los el motiu pel qual jo era allà.

Per què no portes mòbil en aquestes expedicions?

Quan decideixo fer una expedició sola, és perquè entre altres coses vull viure una experiència en solitari, aïllada. Només saber que tinc un telèfon, tot i no fer-lo servir, canviaria totalment la meva vivència. Igualment, portar-lo no possibilitaria el rescat en segons quins llocs. Però més que estar incomunicada, el que trobo més complicat és no disposar de predicció meteorològica. No saber el temps que ha de venir condiciona totalment la logística d’ascensió i per tant les opcions de cim.

No tens por que et passi alguna cosa i t’hi quedis?

Sí que tinc por, però no la prioritzo. La por sovint ens impedeix veure el que volem realment, però també pot ajudar a veure-ho més clar. Quan em plantejo una nova expedició, és perquè hi ha hagut un moment en què he sentit que allò ho vull fer: una certesa. Tot seguit apareixen els dimonis, la por, que fan que aquesta certesa trontolli i comenci a dubtar de si realment vull fer-ho i de si en seré capaç. La por t’ajuda a plantejar-t’ho; i si, tot i la por, arribes a la conclusió que vols anar-hi, vol dir que la motivació és molt forta i real.

En quina escalada has sentit més por?

A Xile, quan vaig veure que no podia caminar pel mal de genolls, no tenia clar si podria tornar o no. Calia creuar uns rius que eren totalment infranquejables per la crescuda d’aigua i anava sola i sense telèfon per avisar. A la via Naufragi, a l’Himàlaia indi, també anava sola i vaig tenir molt mal temps. Quan portava dies penjada a la paret i mentre pujava per les cordes fixes, vaig perdre el coneixement per hipotèrmia. Quan vaig recuperar el coneixement, notava que em tornava a marxar i tenia les mans tan congelades que no podia manipular el descensor per tornar a l’hamaca. Aquesta sensació espanta molt. A Alaska, el primer os que vaig trobar-me va entrar al campament i el tenia a tres metres. També va ser més de mitja hora de molta por.

Aquestes vivències podrien interessar a molts mitjans de comunicació…

Hi ha hagut propostes de premsa escrita, de ràdio i de televisió. Procuro participar en allò que sento que he de fer. I això depèn de les sensacions que tingui davant de cada proposta.

Fa temps des de Vèrtex et vam proposar encarregar-te de la crònica alpina de la revista i vas declinar la proposta dient-nos que no estaves al corrent del que feia la gent. Però els qui feu coses semblants us deveu conèixer, no?

No té per què. Normalment no em trobo gaire gent allà on vaig. Sé que us va costar de creure, però recorda que no tinc mòbil, no em moc per les xarxes socials i no segueixo les notícies d’escalada.

Ets una escaladora professional, però al nostre país viure de l’escalada és difícil. Com t’ho fas?

Dia a dia, sense gaires pretensions econòmiques. Dient que no a moltes coses que farien que perdés el nord i deixés d’escalar per a mi.

Apareixes en un anunci de Boreal, però no t’havíem vist mai en anuncis…

Sí que havia sortit en altres anuncis. Hi ha propostes que m’estan bé i altres que no. Boreal és el meu patrocinador més antic i sempre m’han respectat. Quan m’ho van proposar, l’eslògan original era: “Think less, climb more, stay solid”. Els vaig proposar canviar la paraula less per free i ho van acceptar. Em va semblar que només per això i pel significat de la frase ja era un bon motiu per aparèixer a l’anunci, tot i que l’estètica del cartell no em convencia.

Algun patrocinador ha condicionat alguna de les teves escalades?

No, mai. Quan marxo d’expedició, no els dic on vaig. Ho respecten i els ho agraeixo. Són activitats de risc i no cal posar-hi més pressió que la que jo mateixa em poso. Les expedicions me les pago jo. Ells aporten el material necessari, que no és poc, i jo uso els seus productes. Després és el que es veu a les fotos publicades. No tinc blog ni Facebook. Només tinc el web perquè puguin contactar amb mi per a les projeccions d’escalada i les xerrades motivacionals per a empreses, que és del que visc. Tenia un patrocinador que em va exigir tenir Facebook i blog. Com que vaig dir que no, no em van voler renovar el contracte. Totes dues parts vam triar.

Tornem a Alaska. Què et va atraure cap allà tot i el perill dels ossos?

Havia vist la paret del Xanadu feia uns anys, en un vídeo amb imatges aèries. M’atreia el paisatge de la zona i l’estètica de la paret.

T’havies recuperat bé de la lesió als genolls que et vas fer a Xile l’any 2012?

Vaig tornar de Xile amb desgast als dos genolls per sobreesforç. L’estiu passat a Alaska vaig haver de fer més càrregues de material (540 quilòmetres) de les que mai he fet. Si m’hagués lesionat, hauria hagut d’esperar dos mesos que vingués un hidroavió a buscar-me perquè anava incomunicada i no podia avisar abans de la data acordada. El tercer dia de carregar material van començar a fer-me mal els genolls. Em vaig espantar. No volia que un dolor limités una experiència que tenia tantes ganes de viure. Durant les dotze hores que caminava a diari, em repetia: “A cada pas que faig els meus cartílags es regeneren”. A còpia de repetir-ho i d’imaginar que realment passava, el cervell s’ho va fer seu i van deixar de fer-me mal els genolls. La “lògica” ens diu el contrari: si estàs lesionat i fas aquest tipus d’activitats, et lesionaràs més. La meva lògica també m’ho deia i vaig dubtar molt, però vaig seguir repetint-m’ho i va funcionar.

Les lesions són inevitables en l’esport d’alt nivell?

Penso que són evitables, però cal estar molt atents i sovint ens despistem. És tota una feina no lesionar-se perquè cal saber escoltar-se i això requereix temps i dedicació. No sempre ho prioritzem. Quan ens en donem compte, és tard. La lesió ja és aquí i fer-la marxar encara és més feina.

Sobta que una llicenciada en Educació Física com tu no faci un entrenament específic per a un esport tan exigent com el que fas…

Cadascú és com és. Però si penses que per estar en forma cal entrenar molt, hauràs d’entrenar molt. Jo no entreno, però escalo molt en roca, tant via llarga com esportiva.

L’escalada esportiva et permet mantenir la teva base esportiva?

No la practico per aquest motiu, sinó perquè m’agrada passar el dia amb els companys i amb l’esportiva això és més senzill. Bàsicament faig escalada en lliure, sobretot a Montserrat i a Mont-rebei. D’escalada artificial en practico molt de tant en tant i en solitari encara en faig menys.

Quan vas començar a escalar, com és que vas triar una modalitat minoritària i tan tècnica com l’artificial?

Perquè m’atreia molt la vida a la paret i la tècnica d’escalada artificial, que em sembla molt creativa.

Sembla que avui hi hagi molts més escaladors que fa vint anys, però menys que practiquin l’escalada artificial…

Sí. L’escalada és un reflex del que passa a la societat. Ara prevalen la velocitat i la immediatesa, i l’artificial és tot el contrari. Hi ha d’haver espai per a totes dues especialitats, el lliure i l’artificial, que no són excloents, sinó compatibles i enriquidores. No importa en quina modalitat escalem mentre siguem coherents amb el que pensem i siguem respectuosos amb els altres i l’entorn.

A Catalunya o rodalies quasi no hi has obert vies, i aquí de roca no en falta. No et motiva?

Obrir vies aquí o en altres llocs del món no és la meva prioritat. La meva prioritat en l’escalada és experimentar i tornar per explicar-ho.

A què atribueixes el fet que les nombroses expedicions que has fet t’hagin deixat molt més cansada que la d’Alaska?

A un canvi de mentalitat i d’actitud. Abans marxava d’expedició creient que tornaria destrossada. El cansament el superes en pocs dies, però de la debilitat trigues mesos a recuperar-te’n, i això és el que em passava. Aquest cop vaig estar mesos abans mentalitzant-me que cada dia de l’expedició m’aniria posant més forta i tornaria més sana que mai. I així ha estat. No cal que ho creguis. Només cal provar-ho. Però no serveix repetir-s’ho una estona. Cal insistir-hi molt.

Això et podria animar a fer una expedició relativament aviat?

No, no depèn d’això. Anar d’expedició depèn del meu moment, de les meves necessitats; no de les meves capacitats per afrontar-la.

Imprimeixes les teves expedicions amb el segell del compromís. Quin sostre t’hi marques?

Cap. Aposto per la llibertat. Intento no tenir límits preestablerts, però no sempre és fàcil.

Alguna vegada t’has penedit de portar el compromís massa al límit?

Només un cop, durant unes hores. A Alaska, quan el primer dia (dels 53 que vaig passar a la vall) em vaig trobar amb un os, cara a cara. Durant la llarga estona que l’os va estar al campament movent motxilles i trencant una garrafa d’aigua, vaig passar terror. És l’única vegada que, si hagués tingut un telèfon, l’hauria usat perquè sabia que hi hauria més ossos i em quedaven 52 dies per davant. Per sort no tenia telèfon. Si no, hauria deixat de viure tot allò de bo que vaig viure allà.

Escalar sense el factor del compromís et motiva?

Sí, és clar. No vull escalar sempre amb un grau de compromís elevat. Gaudeixo de l’escalada a tots nivells. Però és cert que en les expedicions sí que busco el factor del compromís. Compromís amb mi mateixa, amb allò que és coherent entre la meva manera de pensar i de fer.

No col·loques parabolts, però sí espits. En quines situacions els fas servir?

En col·loco a les reunions on no puc posar-hi protecció flotant i en reunions que siguin per rapelar la via, si no hi puc abandonar claus perquè la roca no ho permet. En els llargs, la intenció és no posar-ne fins que el meu nivell d’escalada o la qualitat de la roca no donin per a més.

Has escalat per sobre dels 6.000 metres. El bigwall és massa lent en un entorn on els perills objectius obliguen a anar ràpid?

Hi ha diferència entre activitats ràpides i lentes, en altura. Les ràpides requereixen una molt bona aclimatació prèvia. L’artificial, com que és tan lent, ja ajuda al procés d’aclimatació tot i que també cal aclimatar abans de penjar-se a la paret. Per contra, una escalada lenta implica molts més dies en altura i això comporta un desgast de base. No és només cansament, sinó que també pot haver-hi debilitat. Una ascensió ràpida en principi no comptarà amb hamaca, que sempre permet resguardar-se del mal temps. Però també una hamaca penjada massa temps en un mateix punt és un blanc continu per a possibles caigudes de pedres o de gel, en parets en moviment constant. Cada situació requereix el seu plantejament.

Has tingut gaires “fracassos” en grans vies?

Penso que si en allò que has intentat fer hi has posat tota la teva energia i bona intenció, no pot ser un fracàs. Però sí que hi ha objectius no assolits i això a vegades costa d’acceptar. He hagut de renunciar a escalades sobretot abans de marxar i per situacions alienes a la cordada. A Mali, amb el Pep Masip vam anar a obrir una via al Suri Tondo, a la Main de Fatma. Quan ja portàvem uns dies vivint a la paret, va entrar un vent fort que em va irritar els ulls amb la sorra. Em vaig posar un col·liri i vaig tenir una reacció al·lèrgica. No veia res i em va costar dies recuperar la visió total. Vam abandonar la via, fins l’any següent que la vam poder acabar.

Quines parets que no has escalat t’agradaria escalar?

No sé si la conec, la propera. Si algú sap d’alguna paret gran, estètica, vertical i en un lloc remot, i vol compartir la informació, li estaré molt agraïda.

Sempre bateges les vies amb noms catalans. Quina importància dónes a fer-ho, tot i tractar-se d’escalades fetes a l’estranger?

La meva prioritat a l’hora de posar un nom és que sigui una expressió del que he viscut allà. Quan hi he de pensar, penso en el meu idioma, que és el català. Però si en català no m’agrada com sona el que vull expressar, busco una altra llengua que soni millor, com és el cas de Life is lilac (La vida és de color lila). Un altre tema seria posar el nom a una paret o a un cim. Si he fet una ascensió en una paret o un cim verges, no els he batejat. No és la meva intenció posar-los nom. Però si algú els vol batejar, potser el més adequat seria posar el nom en l’idioma del país perquè la paret o el cim són part del lloc. Quant al nom d’una activitat personal totalment irrellevant per al país, crec que cadascú el pot posar en la llengua amb què se senti més identificat.

Després d’una expedició et costa tornar-te a adaptar a la societat urbana?

Sí, però cada cop menys. Això també forma part dels meus reptes.